LA LLÚDRIGA

La llúdriga eurasiàtica ( Lutra lutra )

La llúdriga eurasiàtica és un mamífer carnívor territorial però dòcil de la família dels mustèlids, i el mustèlid més gran que trobem a Catalunya juntament amb el teixó.

Originàriament estava present a tot el continent Europeu i a algunes zones del nord d’Àfrica, però a principis del segle XX, arran de la destrucció dels hàbitats, la contaminació, la disminució de les poblacions de peixos i crancs, la cacera, la fragmentació de les seves poblacions i la sobreexplotació de l’aigua, va quedar restringida a les àrees més solitàries, salvatges i millor conservades.
A Catalunya va quedar relegada als rius del Pirineu i Pre-Pirineu.

 

Fins el 1973 era una espècie legalment perseguida i capturada.
Ara és una espècie protegida i classificada com a espècie molt sensible: no pot ser caçada, capturada o molestada. Gràcies a aquesta protecció, avui en dia és present a més de la meitat del territori. La seva recuperació també és gràcies a la millora del seus hàbitats, a la millor qualitat de les aigües i a la reintroducció de 42 llúdrigues entre els anys 1995 i 2001 a les conques del riu Muga, el Fluvià i al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

La llúdriga és un bioindicador de la qualitat de les aigües.
La seva preservació implica la qualitat dels nostres rius. Cuidem-les!

 

On viu? És un animal aquàtic.

Pot viure en tota mena d’ambients fluvials i lacustres i fins i tot en hàbitats litorals i marins (sempre que tinguin l’opció de poder netejar-se la sal en tolles o cursos d’aigua dolça). Necessita aigües netes, aliment abundant, cobertura vegetal i caus als marges on poder amagar-se i descansar.

La densitat de població de les llúdrigues disminueix a mesura que pujem d’alçada. Als Pirineus, per sobre dels 800 metres, la densitat és mínima i tan sols es troba un exemplar cada 5-20 km. Tot i que és un animal escàs i difícil de veure, durant els mesos del desgel (abril – maig) és més fàcil veure’n algun exemplar, ja que llavors estan en molleres, rius lents o vores de pantans… com el Pantà de la Torrassa!

Com són? Anatomia d’una nadadora experimentada

Les femelles adultes mesuren entre 95 cm i 110 cm des del musell fins a l’extrem de la cua i pesen entre 4,5 kg i 7 kg. Els mascles mesuren entre 105 cm i 120 cm i pensen entre 6,5 kg i 10 kg. Tenen un pelatge molt dens, de color bru més o menys fosc, però les galtes, la gola i el ventre són més clars, en ocasions quasi blancs.

La seva anatomia està perfectament adaptada al medi aquàtic: estructura hidrodinàmica, peus palmejats, cua llarga i aplanada que actua com a propulsor dins de l’aigua, pelatge aïllant… Té el cap aplanat amb els orificis nasals, els ulls i les orelles a la part superior. Així poden seguir amb les seves funcions sense treure el cap de l’aigua.
Les orelles són petites, rodones i recobertes de pèl, i les poden tancar hermèticament durant la immersió, igual que les narius.
Les vibrisses tàctils de la cara i els braços li permeten bellugar-se i capturar les seves preses en aigües tèrboles, fins i tot en foscor total.
Tenen molta oïda i olfacte, i la vista durant la immersió és molt bona.

Quan naden ho fan com els gossos i per bussejar es propulsen amb ondulacions ràpides de la meitat posterior del cos respirant cada 20-30 segons.

Es comuniquen mitjançant xiulets, crits que recorden al riure humà, esbufecs i una especie d’esternuts. Marquen els seus territoris amb excrements situats en llocs conspicus per la resta de llúdrigues.

Com es reprodueixen? Cries cegues durant un mes.

La llúdriga és una espècie solitària. Els mascles i les femelles només es troben per reproduir-se. Després de l’aparellament, els mascles es desentenen de les cries. Així doncs, quan es veuen grups de llúdrigues, normalment es tracta de femelles amb cries.

Poden aparellar-se durant tot l’any i ho fan a l’aigua. Quan és el moment, la femella construeix un niu fet a base d’herba, molsa i fulles en una estança del cau. El període de gestació de les llúdrigues és de 9 setmanes i sovint neixen un parell de cries per part. Aquesta descendència tan reduïda té la finalitat de garantir la supervivència de totes les cries.

Les cries neixen cegues i triguen unes 4-5 setmanes en obrir els ullets. En els seus primers contactes amb l’aigua, la femella les carrega a la seva espatlla i les porta fins el centre del riu, on les submergeix i deixa que nadin soles fins a la riba sota la seva supervisió.
La taxa de mortalitat és força elevada durant els seus dos primers anys de vida. Després d’aquests, ja arriben a la maduresa sexual.

Les llúdrigues en llibertat poden arribar a viure entre 12 i 16 anys.

Què menja? El seu plat preferit és el peix.

L’activitat de les llúdrigues és principalment nocturna i crepuscular, segurament a causa de la pressió humana. Les necessitats diàries d’aliment són entre el 12 % i el 15% del seu pes i necessita de 40 gams a 80 grams de menjar per quilòmetre i dia.

S’alimenten sobretot de peixos (95%), i en concret aquí als rius pirinencs s’alimenta de la truita de riu comuna i d’altres peixos introduïts. Completen la dieta amb crancs de riu, serps d’aigua o altres petits amfibis i també mengen micromamífers, ocells, rèptils, insectes i mol·luscs, encara que en menor proporció.

Cacen les preses atacant-les des de sota, capturant-les amb la boca o utilitzant les potes davanteres. Després les ingereixen senceres, exceptuant les pinces i els caps de cranc, el cap i les espines grans dels peixos grossos.

Sempre s’havia considerat que la llúdriga tenia un impacte important en la pesca, però s’ha demostrat  que la llúdriga ajusta la seva pròpia població en funció de la disponibilitat d’aliment (majoritàriament truites petites que no són pescables). A més, com que també consumeix depredadors de peixos com la serp d’aigua o peixos ictiòfags, l’impacte en la pesca és mínim.

Llegendes i mites de la llúdriga.

Degut a la capacitat que ténen de posar-se dretes sobre les dues potes i de manipular hàbilment objectes amb les mans, els antics europeus creien que la llúdriga era un déu disfressat d’animal que vivia a la Terra per veure com era tractat per l’humà.

A l’antiga Pèrsia, la llúdriga era coneguda com un “gos d’aigua” totalment respectable i es castigava severament a qualsevol persona que gosés matar-la.

La llegenda escocesa dels “reis llúdriga” explica que, quan aquestes criatures eren capturades, teníen el poder de concedir qualsevol desig al capturador a canvi de la seva llibertat. A més, les seves pells eren molt apreciades tant per la capacitat de tornar invencible al guerrer que les portés, com per protegir-lo contra l’ofegament. Només tenien un punt feble a una petita zona situada a sota de la barbeta.

Taxonomia: Lutra lutra, Linnaeus, 1758

Bibliografia:

  • Pla de Conservació de la Llúdriga a Catalunya – (Documents dels Quaderns de Medi Ambient, 6). Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. Setembre 2001
  • Ruiz-Olmo, Jordi. Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Barcelona: Lynx Edicions, 1995
  • Castells, Álvaro; Mayo, Manuel. Guía de los mamíferos en libertad de España y Portugal. Madrid: Ediciones 62
Català

Amb el suport de: Actuació cofinançada per l'operació 04.04.01 del FEADER ("Actuacions en espècies, hàbitats i paisatges")